El 29 de setembre de 1974 la dotzena de colles que integraven llavors el món casteller es van aplegar a la plaça de toros de Tarragona en una actuació extraordinària que donava continuïtat a les que s’havien celebrat dos i quatre anys abans. Però, a diferència d’aquelles, aquest cop no hi havia bases ni taula de puntuació, ni classificació final, ni jurat.
L’èxit del Concurs de Tarragona del 1970 no s’havia pogut repetir. Dos anys després, els Nens del Vendrell, els campions vigents, no hi van assistir, en desacord amb les bases. Però, a més, s’anava imposant un estat d’ànim contrari als concursos. El celebrat a Vilafranca del Penedès el 1973, patrocinat per Mobles Quer, va suposar el cop de gràcia al format: excés de durada, excés de caigudes i excés de polèmica, amb batusses incloses.
No és estrany, doncs, que el 1974 el Patronat Municipal de Castells de Tarragona adoptés una fórmula de pura exhibició. Això sí, limitada a tres rondes sense repetició, cosa que va deixar moltes colles amb actuacions a mitges. Els Nens del Vendrell van fer el millor castell, un dos de vuit amb folre carregat ―que també van provar sense èxit els Castellers de Vilafranca―, però la millor actuació va ser la de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que van descarregar la clàssica de vuit. Dies després, el setmanari Joventut de l’Alt Camp, de Valls, valorava així l’experiment: «Una vez más quedó demostrado […] que sin Concurso, que divide y no reza para los “castells”, se ven, no decimos “pueden verse” sinó que afirmamos: se ven, los más arriesgados y grandes castillos».
De dalt a baix, dos de vuit amb folre carregat dels Nens del Vendrell; intent de la mateixa construcció dels Castellers de Vilafranca; i quatre de vuit completat per la Vella de Valls. © Chinchilla. Centre d'Imatges de Tarragona / L'Arxiu
El format de Manifestació Castellera es va repetir els anys següents. El dos de vuit amb folre carregat va continuar sent el sostre: a càrrec de la Colla Vella el 1976 i novament dels rosats i els Castellers de Vilafranca el 1978. Les tres manifestacions van ser també testimonis del canvi polític i social al país: la primera es va celebrar encara en ple franquisme, mentre que, en la darrera, el retornat president de la Generalitat, Josep Tarradellas, va ser rebut amb aplaudiments per la plaça mentre sonava Els segadors.
Les manifestacions, però, van continuar presentant un alt percentatge de caigudes (el 1978 van fer llenya pràcticament la meitat de les construccions aixecades), sense, en canvi, aixecar el nivell. Aquest i altres motius devien propiciar la recuperació del format concurs el 1980, que ja no es va abandonar. És curiós com el Concurs del 1980 va aparèixer anunciat com el VI (contant des del 1970, incloent-hi les manifestacions) i també com el VIII (contant des del 1932, però tan sols concursos estrictes). Aquesta darrera numeració és la que es va acabar imposant i la que ha arribat als nostres dies.
Article de Guille Soler, periodista i antropòleg.
Imatge de portada: Els Xiquets de Tarragona, en una de les Manifestacions castelleres dels anys 70 (Foto: Chinchilla, cedida pel Centre d’Imatges de Tarragona – L’Arxiu)
