Els castells estan formats per tres parts. La pinya és la base del castell, el conjunt de persones que toquen amb els peus a terra i que exerceixen pressió cap al nucli, alhora que serveixen de matalàs en cas de caiguda. El tronc és la part central del castell, les persones que es veuen per sobre de la pinya. Finalment, el castell culmina amb el pom de dalt, format per la canalla i que sempre adopta la mateixa disposició: dos castellers o castelleres agafats de braços (els dosos), un/a d’enxarrancat/ada (o a la gatzoneta) a sobre de les seves espatlles (l'aixecador/a o l'acotxador/a) i el darrer, que té la funció de traspassar per sobre i aixecar la mà simbòlicament (l’enxaneta).
Els diferents tipus de castells que existeixen es basen inicialment en la combinació de dos paràmetres: l’alçada (el número de pisos que el composen) i l’amplada (el número de castellers i castelleres que formen cada pis del tronc). Aquests dos paràmetres determinen també el nom que se li dóna a cada construcció: així, per exemple, un quatre de vuit és una construcció de vuit pisos d’alçada amb quatre castellers per cada pis de tronc.
Respecte l’amplada, els castells més habituals van de dues a quatre persones per pis de tronc. Les construccions amb una sola persona per pis s’anomenen pilars i, òbviament, no tenen la mateixa configuració de pom de dalt i s’executen habitualment al final de l’actuació, i, a vegades, també a l’inici, així com en actes protocol·laris, etc. Se’ls dóna un valor de salutació. També existeixen castells amb cinc o fins i tot més persones en cada pis. En aquests casos, es tracta de castells complexos: dues o més estructures de dos, tres o quatre que se sumen, amb poms de dalt diferenciats. També són castells complexos aquells que es basteixen amb un pilar o agulla dins seu.
Respecte a l’alçada, els castells més petits tenen sis pisos i s’ha arribat fins als deu. L’excepció són els pilars, que poden ser de quatre pisos fins arribar al de nou. En les construccions de més alçada es pot afegir una segona o fins i tot una quarta pinya, anomenades folre, manilles i puntals, respectivament.
Finalment, també cal tenir en compte que hi ha un tipus de castells especials per la seva tècnica d’execució diferenciada, els aixecats per sota. Es tracta de construccions en què els pisos són aixecats a pols.
Com és lògic, unes construccions són més difícils que altres. En general, com més alt és un castell, més difícil és. Però també cal tenir en compte altres factors, com ara l’amplada (per exemple, un tres de vuit es considera més difícil que un quatre de vuit), la tècnica d’execució o si es fan servir o no pinyes suplementàries de reforç. Això és el que permet establir una jerarquia de dificultats i, per tant, una taula de puntuacions, que és un dels elements que defineixen el Concurs de Castells.
